Vaig començar a llegir les novel·les de Manuel Vázquez Montalbán quan era adolescent i això, sense cap mena dubte, em va marcar. I malgrat que la meva escriptura no s’assembla en res, la seva influència plana al llarg de totes les pàgines de ‘No cerramos en agosto’, especialment pel que fa a la intenció: fer una crònica de la Barcelona del moment. Per això em va fer especial il·lusió que a Crític em demanessin escriure un perfil del creador de Pepe Carvalho. Aquí podeu llegir-ne una part:

Perfil publicat el 27 de gener del 2020 al diari Crític:

Si el seu cor no hagués llançat la tovallola el 18 d’octubre de 2003 en un lloc tan improbable com un aeroport –espai de pas i transició, però mai de punt final–, Manuel Vázquez Montalbán tindria ara 80 anys. Pocs dies després de morir a Bangkok, Canal + va emetre el seu Epílogo, unes converses pactades per ser emeses després de la defunció de l’entrevistat. Repassant els seus orígens, li pregunten si hauria preferit viure una infantesa diferent, sense la misèria i el sentiment de derrota del Barri Xino de la postguerra, “Més dur hauria estat ser fill de feixista”, respon sense dubtar. L’entrevistadora comenta: “Potser hauria estat bé un terme mitjà”. Ell, aleshores, replica: “Amb el temps m’he adonat que es tracta sempre de l’injust terme mitjà”. Aquest era MVM, i per això ens faria tanta falta en aquests temps que corren.

Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) va morir quan el nou mil·lenni acabava de néixer. La seva desaparició va deixar un buit immens a l’horitzó de la novel·la, de la poesia, del periodisme, de la crònica gastronòmica, de l’assaig i a una esquerra que, segons ell ja alertava aleshores, havia canviat d’era desorientada. La seva obra literària va ser tan prolífica –deien els companys de generació que escrivia com un coet– que els lectors no van tenir la sensació que deixava una obra inconclusa. En canvi, el paper de far progressista que exercia en la darrera etapa des de la seva columna setmanal a El País va quedar orfe. Pocs com ell sabien combinar una potent càrrega intel·lectual i una amplíssima cultura amb una mirada planera i popular, sense resultar pretensiós (bé, a vegades, potser sí). Tant podia citar un poema de Pavese o una teoria d’Adorno com una cobla de Concha Piquer. I declarar-se “comunista malgrat tot”, una definició que estava destinada a esvair-se amb el nou segle.

Comunista? L’últim que apagui el llum

Va militar al PSUC i a Iniciativa per Catalunya (nom que, per cert, va ser una proposta seva), i demanava, amb referència al crepuscle del comunisme, ser ell qui apagués el llum. Hauria premut ja l’interruptor? La seva dona i companya de lluites des dels temps de la universitat, la historiadora i professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Anna Sallés, explica en una conversa amb CRÍTIC que, més enllà de qualsevol terme, s’hi trobava el seu compromís inqüestionable: “No sé què significa ser comunista actualment; però, si visqués, continuaria lluitant com ell sabia, a través de la paraula, contra la injustícia que pateixen les classes treballadores. Continuaria dient que en aquest món hi ha opressors i oprimits, explotadors i explotats. Ell tenia molt clar quins eren els seus orígens i d’on venia la seva família. Això el va marcar moltíssim”.

Sabent això, i llegint els seus darrers articles crítics contra la globalització neoliberal de finals del segle XX, és més fàcil intuir la resposta a la gran pregunta: què diria ara Vázquez Montalbán? Una qüestió que no paren de fer-li a Sallés i a tots els qui el van conèixer. De fet, comenta Eduardo Mendoza, qui va cobrir durant un temps el buit de la seva columna setmanal, que la gent el parava pel carrer per preguntar-li quina seria l’opinió del Manolo sobre això i allò. Potser no cal jugar a les endevinalles, sinó només mirar el que va deixar escrit a Siglo XX, a Tele/eXprés, a Triunfo (etapa de la qual se sentia més orgullós), a la satírica Por Favor, a El País, a Interviú i a l’Avui, entre d’altres. Per facilitar la cerca, s’acaba de publicar La mirada inconformista (Literatura Random House), un recull dels articles més representatius dels seus 40 anys de carrera periodística, seleccionats per Francesc Salgado, professor de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Pots llegir la resta de l’article en aquest enllaç.
Eduard

Author Eduard

More posts by Eduard

Leave a Reply