Hi ha una plaça al Gòtic que em fa patir, perquè me l’imagino turmentada pel conflicte profund i sagnant que li generen les seves dues personalitats. Que són, a més a més, totalment oposades. Una catòlica, apostòlica i romana; l’altra, revolucionària fins al moll de l’os. Esperit i foc, oració i lluita, obediència i rebel·lió. Vencedora i vençuda en el relat de la història.
El seu nom oficial és el de plaça de Sant Josep Oriol, però en té un altre de popular. Bé, ni això, perquè poca gent el coneix, i això que hi ha una pista ben clara. Però com que anem tot el dia enganxats al mòbil, no som capaços de mirar enlaire i fixar-nos en una vella pintada, ara restaurada, que algú va fer amb brotxa i pintura a l’inici de la Guerra Civil a una de les parets de la Basílica del Pi. Un nom que parla de dignitat, orgull i sacrifici: la plaça del Milicià Desconegut.
Una denominació que va quedar soterrada sota les capes de pintura i la brutícia de 40 anys de dictadura, però que va tornar a treure el cap definitivament a ple segle XXI, arran de la rehabilitació de la basílica, tal com relata l’historiador Dani Cortijo al seu blog Altres Barcelones. Així es va revelar aquest grafiti primigeni, que va ser restaurat cap al 2008. Fins i tot l’ajuntament va penjar una placa commemorativa, encara que un lloc erroni: al número 2 de la placeta del Pi, que està enganxada a Sant Josep Oriol. En fi, un petit detall que, de nou, passa desaparcebut.
Mirant la pintada, un es pregunta qui es va pujar a una escala amb una brotxa i un cubell de pintura negra per dedicar la plaça a tots aquells barcelonins i barcelonines que van sortir al carrer el 18 de juliol del 36 per fer front a l’alçament feixista. Li van manar o va ser iniciativa pròpia? I qui va escollir la denominació? Hagués estat més fàcil posar-li el nom d’algun milicià més reconegut i famós. Plaça Durruti, per exemple. Però no, van optar per dedicar l’espai a tots i cadascun dels 100.000 milicians que van defensar la República Espanyola, sobretot afiliats als sindicats CNT i UGT. Aquells que van acceptar el repte de canviar el curs de la Història.
El contrincant d’aquest milicià anònim és Sant Josep Oriol, que segons explica la Viquipèdia resulta ser un personatge força interessant. I, per ser justos, també revolucionari per a la seva època. Va ser un clergue barceloní que va viure al segle XVII a qui se li atribueixen curacions de cecs, sords, coixos i paralítics i, fins i tot, la resurrecció de morts. Se l’anomenava el ‘doctor Pa i Aigua’, ja que atenia als pobres en un temps en què només els rics tenien accés a la sanitat del moment, i diuen que els hi donava pràcticament tota la renda eclesiàstica que rebia. Segurament, un antecedent dels ‘capellans obrers’.
El que és més al·lucinant és adonar-se de com de fàcil reparteix l’església catòlica el títol de sant i les llegendes que es creen al voltant. Josep Oriol va ser canonitzat un segle després de la seva mort, i segons una placa de ceràmica situada molt a prop de la pintada del milicià, això va succeir quan el Vaticà li va atorgar l’aureola: “El 6 de abril de 1806 llegó la noticia de la aprobación de los milagros del siervo de Dios José Oriol con cuyo motivo iluminose exteriormente esta iglesia y al pasar por este puentecito cayó desplomado al suelo el director José Mestres sin recibir el menor daño a pesar de su extraordinaria gordura…”.
És a dir, que un segle després, el Vaticà va decidir que, efectivament, el senyor Oriol havia fet algun que d’altre miracle i just aleshores la basílicadel Pi es va il·luminar com si fos un arbre de Nadal i al director li va agafar una lipotímia, però després es va aixecar com si res. Què pot fer davant d’això un pobre milicià que va deixar la seva feina i la seva família per lluitar contra l’exèrcit sublevat per acabar morint al front d’Aragó, a l’Ebre o a l’exili?
En tot cas, tant se val. Ara per ara, la plaça no té res a veure a la que van conèixer el Josep Oriol i els milicians barcelonins. Ni tan sols la que van creuar els nostres avis o pares. Ara més aviat s’hauria d’anomenar ‘la plaça del turista perdut’ o fins i tot del ‘turista estafat’, a jutjar per la pinta dels restaurants que ofereixen sospitoses tapes, paelles i sangries. Una tarda a la plaça et permet observar com van passant petites onejades d’estrangers, amb un mapa a una mà i una càmera de fotos a l’altre. Fan fotografies d’una de les portalades de la basílica, però mai de la pintada, i això que és història viva.
Els barcelonins que passen tampoc fan ni cas a la pintada. Són pocs, cosa que fa que em pregunti: perquè ens hem allunyat d’aquest oasi que conformen les places del Pi i Sant Josep Oriol (o del Milicià)? El debat és el mateix de sempre: ha estat voluntari o ens han obligat? En tot cas, perquè ho hem permès? Un espai bonic, tranquil, històric, emblemàtic, que ara està sotmès a les olors que surten dels restaurants turístics i als sons d’un acordió versionant ‘Despacito’.
Potser és un espai ja irrecuperable, o potser no. Si una vegada la Basílica del Pi es va il·luminar com si fos una nau interestel·lar, si un milicià va poder desafiar el poder de l’església catòlica per rebatejar la plaça a cop debrotxa, tal vegada pot tornar a passar un fet inversemblant. Com que el centre de la ciutat torni a ser de tots nosaltres. I també dels turistes que tenen dret a alguna cosa millor que a paelles congelades i sangries de tetrabric.
És ben cert que sols no podem lluitar contra la gentrificació, però si podem fer un petit gest simbòlic: aixecar la vista en passar per la plaça de Sant Josep Oriol i llegir la pintada que recorda que durant una època va ser la del Milicià Desconegut. Perquè és la nostra història i la nostra ciutat. Cada vegada queden menys testimonis vius de la República i la Guerra Civil, i a la vegada que s’emmudeixen les veus dels nostres avis, també ho fa la memòria d’una època que no podem oblidar. Aquest vell grafiti sobreviu a l’oblit, però de què servirà si no som capaços d’alçar la vista i llegir-lo?