La primavera s’esforçava per fer-se notar, però el cert és que aquells 30 graus de finals d’abril posaven de manifest que, aviat, només quedarien dues estacions: un hivern curtet i un estiu descomunal.
–El canvi climàtic –va recalcar ella.
–Sí, però hi ha una cosa bona: podem gaudir molt més temps de les ‘terrassetes’.
No sap si va ser el mot en sí –‘terrassetes’– o la manera en què ell la va pronunciar –com si la seva sola evocació fos una porta oberta al plaer–, però de sobte li van entrar unes ganes terribles de fugir. Era la tercera vegada que quedaven i la cosa, de moment, no anava malament. No era per llençar coets, però, com a mínim, no havia sentit en cap moment el desig de volatilitzar-se. Fins ara.
–Jo m’hi passaria tota la vida –va remarcar ell.
Aquesta corroboració, que convertia una simple terrassa de bar en el paradís terrenal, va fer que les ganes de deixar-lo plantat es reconvertissin en un desig extrem de venjança. Al mirar-lo a la cara, però, amb tota la simplicitat i ingenuïtat reflectida en uns ulls plens de promeses estiuenques a la gran ciutat, va decidir canviar de pla.
El posaria a prova. I si no la superava, aleshores sí, adéu-siau.
–Doncs anem a prendre alguna cosa. En conec un parell aquí a prop –li va oferir ella.
El primer bar lluïa un parell de taules d’acer inoxidable situades a un mil·límetre just de la calçada, de tal manera que si un s’excitava més del compte per la conversa i, en algun moment, tirava el cap enrere per evidenciar una contrarietat apassionada, corria el seriós risc de ser decapitat per un dels autobusos que, tot enfilant l’aeroport, travessen el carrer Sepúlveda com si fos l’autopista A-2.
A ell, però, no li va importar. Ella es va veure la seva cervesa amb compte de no fer moviments estranys, però amb la certesa que més que alcohol, el que estava consumint era un còctel de diòxid de carboni i partícules en suspensió.
–Canviem de lloc? –proposà ella, tot just va fer l’últim glop a la seva mitjana.
En poc més de cinc minuts van arribar a un bar del carrer Parlament, tot estètica i noves tendències gastronòmiques. L’interiorista s’havia trencat el cap reunint en un mateix espai tots els corrents decoratius de moda, però ell va preferir asseure’s a la terrassa, òbviament. Taules de fusta reciclada, un gerro amb flors al mig i unes vistes directes i immillorables a tres contenidors d’escombraries, concretament dos de fracció resta i un d’orgànica.
Ella mirava de reüll una vegada i una altra els contenidors, que podia tocar només si allargava la mà, per si ell s’adonava de la situació i reaccionava. Però no. Ni tan sols va fer cap comentari quan una veïna d’uns 70 anys –que havia vist confosa i sorpresa com el seu carrer de tota la vida s’havia omplert de bars i restaurants en un tancar i obrir d’ulls– va colar-se entre dues taules, va obrir el contenidor marró i va abocar-hi una bossa que, segons va intuir ella per l’olor, estava plena de restes de sardines.
Ella, convençuda que aquella olor a peixeteria abandonada no se n’aniria del seu cap ni que es capbussés en una piscina plena d’olis essencials d’espígol i romaní, va accelerar el seu pla i va formular la pregunta clau:
–Marxem o fem una altra aquí?
Ell podria haver dit “conec una terrassa millor, sense fums ni escombraries” o bé “podem a anar a dins, que s’hi estarà millor”. Però ni tan sols va dubtar quan va dir:
–S’hi està bé, aquí, no? Millor en demanem una altra.
I, a sobre, encara s’hi va recrear:
–És que ‘terrassetes’ com aquestes són mitja vida.
Ella ni tan sols va empescar-se cap excusa creïble. Va mirar el mòbil i li va dir que havia de marxar corrents. No sap com va reaccionar ell, però no li estranyaria que, simplement, s’hagués demanat una altra cervesa aromatitzada amb aquella penetrant olor de sardines ràncies.